d’un temps, d’un país…

Hi ha gent que sempre té interès en repartir faltes i bones a tots els camps, el famós “tots són iguals”. A la nostra Guerra Civil, per exemple, es van cometre assassinats als dos bàndols, i en alguns casos de manera igualment execrable. La, o les diferències, tanmateix, són fonamentals.

Els qui primers van tirar la primera pedra foren uns, els sublevats. I no val a dir, en un règim democràtic com fou la República, que la situació havia arribat a un punt d’exasperació que legitimara una intervenció militar que sols té justificació –i encara, per ordre del govern legal de l’Estat- per repel·lir una agressió estrangera.

L’altra diferència fonamental entre els dos adversaris de la contesa és que els crims que es van cometre en el territori republicà, no foren les autoritats que els cometeren, foren actes d’incontrolats, dels excloses de sempre de la vida, mentre en el camp dels sublevats fou tota una màquina repressiva que procedia a les matances amb salvadors de pàtries, comandaments militars, escamots d’execució i redemptors d’ànimes inclosos.

I, fins i tot en el capítol de la propaganda, les actituds no són les mateixes. On hem vist la dreta invitar al poble a obrir els ulls, sense més consigna que simplement la d’instruir-se? Una consigna emblemàtica de l’esperit de la República, inclús en temps de guerra. 

I em direu, a que ve tot això a aquestes alçades?

Doncs perquè he vist aquests dies a El País el cartell del pintor valencià Vicente Vila Gimeno “Wila” que acaba de morir als 101 anys, perquè encara avui hi ha gent que entreté dubtes, que no es resigna a condemnar aquest passat franquista i que per poc que les circumstàncies semblessin justificar-ho, tornarien a les mateixes.

I perquè per desgràcia, hi ha massa ciutadans que voten a aquesta gent! 

Potser el nom de Rubina Alí no us digui gran cosa. Rubina és la nena de nou anys protagonista de la pel·lícula Slumdog Millionaire. L’anaren a buscar al barri Garib Nagar, un poblat de barraques fetes amb material de recuperació -plaques de llauna, planxes de fusta y lones de plàstic- prop de Bandra, a l’India.

Desprès de l’èxit del film -quatre premis als Globus d’Or i 8 Oscars- li van prometre a ella i el seu pare moltes coses que no han complert, entre elles una casa. Avui Rubina continua vivint al poblat jugant entre les vies del tren i la immundícia.

El més significatiu però és que els responsables de la pel·lícula li van fer firmar al pare de Rubina que no tenia idea del que podia demanar un contracte saldat en 600 euros! Què li hagués costat a l’equip britànic de la pel·lícula pagar a la nena les quantitats que haguessin pagat a un nen dels nostres països? Inclús la meitat o molt menys fins i tot, i no aquesta quantitat ridícula!

Que aquest comportament el tinguin els executius de multinacionals de roba d’esport es pot pensar que no és d’estranyar. Però gent que se suposa, per la seva qualitat d’artista, tenir una sensibilitat més humanitària, tinguin la mateixa actitud ja és més inquietant. Algú pot dir que no és l’equip artístic sinó els productors els responsables. D’acord! L’equip artístic però, no se’n ha assabentat o ha mirat cap un altre costat.

Justament! Un comportament prou generalitzat que permet que passen tantes coses que tenen solució.

El nacionalisme de la preguerra que es desprèn dels escrits i la correspondència de valencianistes com els germans Angelí i Josep Castanyer, i òbviament el nacionalisme de Sanchis Guarner i Enric Valor, com el de Joan Fuster i els seus seguidors durant el franquisme, contràriament al que pretenen alguns, representen una línia històrica de continuïtat.

Allò que més defineix aquesta línia és el seu valencianisme indiscutible i la voluntat de fer del País Valencià un país equiparable als més moderns en tots els aspectes. El valencianisme republicà i Fuster van tenir el mateix objectiu: situar el País Valencià al capdavant de les idees avançades de la seua època; el nacionalisme republicà enganxant el valencianisme al republicanisme i al progressisme de l’Espanya federal que s’estava configurant. Fuster, durant el franquisme, fonamentant les bases culturals i una visió de país en consonància amb el segle XX i XXI.

Els uns i els altres conscients que un país isolat, desarrelat, renegant per ignorància dels seus orígens i fonaments, és una presa fàcil per un espanyolisme, més que conservador, reaccionari. I tots ells van ser víctimes dels mateixos adversaris. Car la finalitat que han perseguit i persegueixen el blaverisme i la dreta valenciana del Partit Popular, per molt que es disfressin de “valenciania”, és la mateixa que va perseguir el franquisme. Tota la seva acció -a més de la defensa dels seus privilegis- consisteix en podar les arrels i branques del país per no deixar-lo surar. I la seua potencialitat de mitjans -començant pels mediatics- els permet guanyar molta gent, a més d’aquells que es volen deixar enganyar.

En aquestes condicions, tot el que contribueixi a la dispersió de forces en l’ampli camp del progressisme i del valencianisme polític, tot el que no siga apropar tota l’esquerra al nacionalisme valencià en sentit ample i aquest a l’esquerra, és fer objectivament el joc dels adversaris del País Valencià i del progrés.

L’esquerra majoritària valenciana no pot deixar de contribuir a fer país, i si per voluntat pròpia es queda al marge, cal fer tot el possible per incorporar-la! L’interès general de país, l’interès de tots -hi comprés el seu- radica en que es desmarque amb claredat de l’Espanya centralista i uniformadora de la dreta espanyola i faci del seu federalisme proclamat, una realitat.

I mentre no haurem comprès això els uns i els altres, partits polítics, moviments nacionalistes i moviments socials, mentre no anem tots a una, mentre la ciutadania vegi els seus autèntics representants embarcats en batalletes estèrils per intentar disputar-se la molta o poca -per desgràcia- influència que puguen tindre, la dreta continuarà assolint els seus propòsits: ocupar el poder i “desvalencianitzar” inexorablement el país.

Nou document: Josep Castanyer i Fons. Valencians !! (Poesia)

Considerem d’interès publicar aquesta poesia escrita entre 1940 i 1943 al Camp de treballadors estrangers de Bou-Arfa (Marroc) on el polític i dramaturg va ser deportat.

Aprofitant que passava uns dies als Alpes francesos a casa uns amics, m’he allargat fins a Ginebra a visitar l’Ofici de les Nacions Unides, més concretament la sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions, el sostre de la qual ha pintat Miquel Barceló. 

L’obra és una explosió de formes, llum i color d’un gran equilibri. Les fotografies que haviem tingut l’ocasió de veure, distorsionaven el conjunt, fent aparèixer desproporcionats -buscant sens dubte el fotògraf l’originalitat- alguns dels relleus. Al natural, el conjunt és simplement fantàstic. 

Del Palau pràcticament sols t’ensenyen els passadissos i la visita solament es justifica per les dues sales, la de Barceló i la Gran Sala del Consell decorada per Josep M. Sert. Les dues obres han estat finançades per l’Estat espanyol a 72 anys de distància, la primera per la República en 1936 i la segona per la democràcia de nou restablerta; i el que és curiós de constatar és que les dues obres han estat realitzades per dos artistes catalans. 

Amb Pau Casals i el seu “I am a Catalan” a Nova York en 1971, Sert i Barceló… no es pot dir que els catalans no tinguin una predilecció particular per un organisme tan civilitzat com les Nacions unides. 

Fa temps havia pensat, probablement com tothom, que la rivalitat i la fòbia que es podia constatar en una part substancial de valencians contra els catalans tenia un caràcter tribal com sol passar generalment entre veïns. I en part, abans devia ser així. Petites enveges esportives, petites vanitats culturals, paisatgistes, arquitectòniques, etc. Tot plegat res de tràgic, al contrari, segons com, podia ser estimulant.

Però des del final del franquisme i des de la transició ençà, no podem desentendre’ns del caire que ha donat el blaverisme a les relacions entre les dues societats, la catalana i la valenciana. Hauria de quedar clar a la gran massa de valencians el que està en joc veritablement darrera aquesta violència blavera. I només així podríem escollir els valencians amb total llibertat el nostre camp sense ser víctimes de manipulacions fins al punt de que molts prenen posicions contràries als seus veritables sentiments valencianistes i a la seva manera de ser. Potser estiga pecant d’ingenu i algú em podria retreure que el qui no se’n assabenta és perquè no vol. Potser sí, però continue.

El que està en joc no és, com pretén aquesta gent, la salvaguarda del País Valencià, ells en diuen Comunidad, amenaçat de desaparició en la seva essència i existència per una Catalunya insaciable.

No, la veritat és molt diferent. Ells han fet un descobriment importantíssim que malauradament la majoria de valencians encara no han fet.

I és que la millor manera que té el País Valencià de ser culturalment i politica ell mateix -no “catalanitzat”, ni castellanitzat, sinó ell mateix- és mantenint relacions amb tothom i especialment amb el seu veí del nord. I és exclusivament per això, per què el País Valencià no puga tornar a ser ell mateix –cosa que no admeten- és pel que no dubten en arribar al ridícul (i a fer-nos-el fer) de dificultar al màxim les relacions, de posar portes al camp en ple segle XXI, a l’era d’Internet i de la televisió mundial, obstaculitzant la recepció de canals veïns. I el més greu, en alguns casos, a emparar-se impunement amb la violència!

Aquesta fòbia anticatalana inculta que suscita el blaverisme i en la que malauradament cauen massa valencians, no té per objectiu lliurar el País Valencià de l’inexistent “perill català”. Aquesta gent que d’azul en sap un rato llarg, l’única ambició que té per la seva Comunidad és que no deixe de ser un pilar de la concepció que tenen d’Espanya, i per tot horitzó, que siga sent el “barri marítim” de Madrid!

Si tot aquell valencià que diu sincerament estimar la seva terra i la seva llengua i que vol veure el seu país ocupar el lloc que li correspon en la economia globalitzada comprengués el que està veritablement en joc, que no és el perill de catalanització com diuen, sinó que el que persegueixen és impossibilitar la recuperació de la personalitat valenciana, el problema fa temps que estaria resolt.

I en aquesta tasca pedagògica l’esquerra majoritària valenciana té molt a dir i ha d’intervenir-hi; això sí, començant probablement per les seues pròpies files.

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. El camí.

L’amic Josep Palomero m’ha fet arribar uns articles que el meu pare va publicar a la revista setmanal valenciana EL CAMÍ el 1932; és a dir en plena eufòria de l’esdeveniment de la República i on es manifesta la preocupació dels nacionalistes d’esquerra d’estar presents en aquells moments històrics i enganxar el valencianisme al carro del moviment de transformació social i dels esperits que s’estava produint. I demostren, contràriament als tòpics que han pogut prevaldre, que el valencianisme republicà -l’universitari i el popular- tenia just el folklorisme que havia de tenir però amb les antenes totalment receptives als nous temps. És molt significatiu que l’amic Miquel Notari en Crònica des del País Valencià tingui una frase que fa meditar: “He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res… Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere…”  El que passa és que els nacionalistes republicans com a polítics que eren, tenien ben clara una de les màximes comunistes sense ser-ho: un pas endavant del poble, d’acord; més, corres el perill de quedar-te sol!

Això queda palès en els articles d’Angelí Castanyer i Fons, com es pot comprovar en aquests que publicarem.

El vocabulari i certes expressions òbviament no corresponen al llenguatge actual però el curiós –o millor dit- el trist és que, en el fons, els texts encara ténen vigència i reflecteixen -totes proporcions guardades- la nostra situació actual, i en podem treure alguna lliçó desprès d’una “transició” d’alguna manera i en certs aspectes fallida.  

Els objectius de la dreta, tant en el camp econòmic com en el dels drets individuals i col·lectius, són restrictius per als interessos de la immensa majoria de la ciutadania i òbviament el PP sap que electoralment són negatius, contràriament als de l’esquerra. És per això que els seus trucs per tergiversar i ocultar els seus objectius reeals sempre han estat presents en el seu discurs.  I és evident que la dreta juga amb el fet que la gent, en la seva vida quotidiana, té altres coses millors a fer que passar el temps a descobrir les seves martingales. I estem condemnats, com Sísif, a un etern recomençament.

Intentarem desmuntar aquestes martingales amb l’exemple –n’hi ha infinitat- d’unes declaracions del candidat del PP Jaime Mayor Oreja a les Eleccions Europees del dia 7.

Desprès d’un colp d’Estat militar que va acabar en Guerra Civil i desprès de quaranta anys d’una dictadura que ni el senyor Mayor Oreja ni els seus correligionaris encara avui no han condemnat, és de justícia i el deure de tot governant en democràcia restablir l’equilibri necessari recuperant el respecte a la forma de pensar i els drets del sector de la ciutadania que va ser vençuda de manera iniqua. I recórrer aquest camí és fa forçosament en sentit contrari; i la democràcia necessita més temps per desfer el camí anteriorment recorregut per un Cop d’Estat i un règim dictatorial de quatre dècades de durada. O no ha votat el PP, en nom de les personals conviccions de la seva gent -aquí i a Europa- en contra de pràcticament totes les lleis que ampliaven els drets -que no obligacions!- del conjunt de la ciutadania?

A la reparació de les injustícies de les víctimes del franquisme per exemple o al restabliment –que no imposició, insistim!- de drets individuals i col·lectius, Mayor Oreja -que tot el que estem dient ho sap tan bé com vostè i jo- oposa: “La Constitución, la idea de que no hay dos Españas enfrentadas, es nuestra principal aportación en el ámbito de derechos y libertades. Ustedes hacen el recorrido contrario.” Elemental, Mr. Watson! I vostès l’intent de mantenir el statu quo franquista en tots els àmbits des del primer dia de la transició.

Totes les llengües espanyoles, diferents del castellà, no és que foren maltractades, és que foren prohibides, i avui quan no hi ha un sol ciutadà indefens davant la llei, Mayor Oreja i els seus es despengen amb “Nos corresponde defender la libertad real: la de los comerciantes para que rotulen como quieran, la de educar a los hijos en la lengua que se quiera, la libertad de conciencia de farmacéuticos y médicos… La libertad es el principal valor.”

Jo no sé vostès, però davant d’aquestes actituds he esgotat tots els qualificatius i només em queda aquest bloc i el meu vot per intentar barrar el pas a tanta ignomíniosa hipocresia. 

Perdonin, acabo d’adonar-me que no havia esgotat del tot els qualificatius, encara em quedava aquesta darrera expressió!

El País Valencià del PP, com la Comunidad de Madrid d’Esperanza Aguirre, evoquen més l’època franquista que la que vivim.

Mireu el que es veu obligat a fer un ex diputat i senador socialista candidat a les Eleccions Europees per poder denunciar la política informativa -o millor dit, desinformativa- de Canal 9, la televisió valenciana. I l’actitud de la periodista (?) moderadora del debat electoral, tallant la paraula al candidat.