d’un temps, d’un país…

Educació

El govern del PP valencià, contrari a l’assignatura Educació per la ciutadania, no ha trobat millor manera d’oposar-s’hi que decretar que s’ha d’impartir en llengua anglesa i ha emès una ordre que permet a les famílies objectores no cursar l’assignatura de forma presencial, tutelar el temari dels seus fills i a més ser avaluats de manera distinta a la resta de matèries Que què? No importa que aquesta posició pugui vulnerar varis decrets.

Però per sort, en aquest cas ha hagut reacció per part del cos ensenyant. Els directors d’institut de la província de València han acordat exigir a la Generalitat que “firmi per escrit una garantía jurídica de que impartir la assignatura d’Educació per la ciutadania en anglès no vulnera el dret dels usuaris a rebre aquesta assignatura en una de les dues llengües oficials reconegudes oficialment” i també exigeixen “la mateixa garantia de que, a l’oferir l’opció B d’avaluació d’aquesta matèria, no incompleixen ninguna norma de rang superior”.

La resposta del Conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora (Font de Mora, un cognom tan bonic, no l’avergonyeix, Don Alejandro?) no s’ha fet esperar i immediatament ha amenaçat de deixar “sense plaça i sou ” als docents que s’adhereixin a la campanya de “desobediència civil”.

Són els docents, no els pares carques els incivils! Quan els convé, les lleis “del gobierno de la nación” no són “nacionales” i en lloc de recórrer-les quan les troben injustes, editen ordres que les anul·len o les desvirtuen!  

Sindic de Greuges

Vint-i-quatre hores després de la publicació al Bolletí Oficial de les Corts valencianes (BOCV) de la nova reforma del Reglament d’Organització i Funcionament del Síndic de Greuges, el segon adjunt de la Sindicatura Carlos Morenilla s’ha autoproclamat defensor del poble de la Comunidad Valenciana a través d’un simple comunicat: “Ante el interés suscitado por algunos medios de comunicación en conocer la actual situación del Síndic de Greuges de la Comunidad Valenciana (…) Don Carlos Morenilla Jiménez comunica que: a fecha de hoy asume el desempeño, en funciones, del cargo de Síndic de Greuges de la Comunidad Valenciana con plenitud de facultades”.

Àngel Luna, portantveu socialista a les Corts ha recordat que “en un Estat de dret els càrrecs polítics o administratius s’ocupen en virtut d’un nomenament (…). Els únics que assumeixen els càrrecs en virtut d’una decisió pròpia són els colpistes. Qui firmarà el nomenament de Morenilla en el DOCV o el BOCV? Ningú?”

Urbanisme

En La Vila Joiosa, un poble d’Alacant, comencen en 1999 les obres de l’Atrium Beach, un luxós hotel amb llicència per deu plantes i 1400 habitacions.

En setembre de 2003, dos accidents laborals destapen que el complex tenia 22 plantes i 2000 habitacions que estaven fora d’ordenació.

El conseller de Territori, Rafael Blasco del PP anuncia una sanció exemplar i en setembre de 2004, el Consell acorda multar el promotor amb 12 milions d’euros y il·legalitzar l’excés d’obra.

En agost de 2005, el govern municipal, també del PP, aprova la sanció que recull la multa i la demolició de 15.000 dels 53.000 metros quadrats d’excés d’obra.

Fins aquí, de cara a la galeria, una actitud modèlica. Ara bé, per sota ma, la realitat és tota una altra.

La resolució del primer i únic expedient va ser comunicada fora del termini legal de sis mesos. Aquest fet ha dut al Tribunal Superior de Justícia (TSJ) a donar la raó a la promotora del complex per defectes de forma i ha declarat nul·la la sanció.

El més significatiu és que l’ajuntament i el Consell, les dues institucions en mans del PP, van disposar de tres anys durant els quals podien –la comunicació del primer expedient havent esta realitzada fora dels sis mesos legals de temps- obrir tants expedients per infracció urbanística de la mateixa vigència de sis mesos com hagués calgut, i evitar així el que finalment ha passat. No ho van fer.

Han deixat passar els quatre anys de vigència que tenen les infraccions urbanístiques abans de prescriure definitivament i que no es pugui actuar legalment.

En saben molt aquesta gent! Al seu costat els demés corruptes semblen aprenents!

Justícia

Per enèsima vegada ha tornat a quedar-se sense cobrir la plaça del titular del Jutjat número 1 de Nules que instrueix la causa oberta contra el president del PP de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, per possibles delictes contra l’Administració pública i frau fiscal!

Avui 3 de juliol, a les 7 de la tarda

al Centre Internacional de Documentació de Barcelona (CIDOB)

carrer Elisabets n. 12, de Barcelona.

presentació de dos nous llibres sortits dels debats de la Convenció pel Futur

LES PARAULES DEL SOCIALISME

UN DICCIONARI OBERT

PER A L’ESQUERRA DE DEMÀ

Antoni Comín / Raimon Obiols

L’ESQUERRA, UN INSTINT BÀSIC

VINT-I-UNA REFLEXIONS SOBRE ELS REPTES

DEL SOCIALISME AL SEGLE XXI

Vicenç Navarro és d’esquerres. Una de les diferències entre una persona d’esquerres i una de dretes és que la primera anuncia que és d’esquerres i la segona ho dissimula que és de dretes, o ho nega, simplement.

La seva crítica a la Televisió i Radio de la Generalitat estic segur que és compartida per molts ciutadans, en tot cas, per la meva part, la comparteixo, i he tingut l’ocasió d’expressar la meva opinió en varies ocasions sobre un tema que és de primera importància per a la democràcia .

Tanmateix em permetré fer una reserva sobre un punt particular de l’article del professor Navarro.

Té tota la raó quan escriu:  “ Un periodista pot ser molt bon professional i tenir –com tot ser humà té- els seus propis valors (valors de classe, raça, gènere, nació, religió, ideologia política) que reprodueix, conscient o inconscientment, en la seva labor periodística”.

No la té tant quan llegim: “Voldria aclarir que no qüestiono que el govern conservador anterior utilitzés als mitjans públics d’informació per a promoure la seva visió a Catalunya.”.

Jo sí que qüestiono la utilització dels mitjans d’informació per part d’un govern per a promoure la seva visió; sigui a Catalunya o arreu. La BBC, per exemple, si no m’equivoco no promou la visió del govern, es limita a assegurar un autèntic pluralisme.

És cert que el professor Navarro afegeix: “La meva crítica és que va abusar en aquesta obstinació, negant a altres sensibilitats polítiques l’espai mediàtic que els corresponia. Per aquest mateix motiu l’actual govern d’esquerres tenia tot el dret a nomenar persones d’esquerra que afavorissin el canvi i permetessin que es promogués sense exclusions la visió majoritària existent a Catalunya”.

Potser sí tingui raó el professor quan indica el camí de “nomenar persones d’esquerra que afavorissin el canvi.” Aquestes persones però, al meu entendre, no tenen perquè no caure en el mateix parany i el mateix abus que els periodistes.

Més que de persones jo parlaria de “mecanismes” a instaurar. I el professor tindria tot el dret de respondre’m: “I els mecanismes qui els instaura?”

La solució és complexa i potser alguns ho consideraran una ingenuïtat. Però a mi els anys m’han après una cosa. No s’ha d’actuar mai com la dreta però al revés. A la llarga les tenim totes les de perdre.

He tingut l’ocasió d’escriure-ho: m’agrada el futbol, no prou per anar al camp i sí amb la sort que al segon que s’acaba el partit, perdi o guanyi el meu favorit, continuo la meva seguida, sense més, i sobretot sense afegir ni seguir els comentaris inacavables dels “especialistes”.

Avui faré una excepció i em permetré un comentari. Al final del partit de l’anit passada, Sergio Ramos, un jugador andalús, es va passejar pel camp amb la bandera andalusa sobre les espatlles. Vaig pensar immediatament: la que s’armaria si Xavi o Puyol ho fessin amb la catalana!

Com no podia ser altrament, avui m’he despertat amb el Hoy por hoy de la cadena SER parlant del partit i un oient ha fet la mateixa reflexió, una reflexió a la que Carles Francino, el director i presentador del programa ha respost: “Sens dubte se’n parlaria molt, massa. El dia que això passi i no susciti comentaris viurem en un país normalitzat”.

Aquest sembla el camí, si ens deixen…

Quan s’arriba al País Valencià la qüestió de la llengua -sense parlar d’altres temes- fa que a u “li cau l’ànima als peus” com diem per ací.

A la ciutat en particular, et trobes a tot moment amb la situació que descriu l’extracte de “La bona educació dels ciutadans de les Bahames” de Ferran Suay  que aquesta guia Què faig si?…, editada fa un temps per la Plataforma de la llengua i Acció Cultural del País Valencià, ha posat a la seva introducció.

Per poc que duri el poder del PP al País Valencià, no sé si tot no està ja perdut. Ara bé, en contraposició et trobes -en el tema de la llengua com en d’altres- en detalls esperançadors i gent “resistent”.

Però estem amb això… amb la resistència.

Raimon Obiols publica a les seves notes de Bruxel·les un article, PSC federalista, PSC federador, al qual -com ens té acostumats- difícilment se li pot canviar una coma.

Demostra que entre federalista i federador no hi ha una simple qüestió semàntica; ens descriu un PSC que no s’acontenta de reclamar-se d’una doctrina sinó que la tradueix en fets, com ha de ser.

Tota l’acció política d’aquest partit diu Obiols ha estat bolcada cap al paper de federador: federador del socialisme català, federador del poble de Catalunya, federador junt amb altres grups federadors de l’esquerra política i social, federador en el camp municipal i a nivell de govern de la Generalitat.

Potser no cal canviar una coma a l’article, però sí que trobem a faltar-n’hi una. I és el paper del PSC pel que fa a Espanya, un paper federador que si no el fa el PSC, el més probable és que no el faci ningú, i els ciutadans interessats per la política és aquest paper que trobem a faltar.

Les relacions d’un PSOE i d’un PSC tal com son, van ser fruit d’una realitat històrica que va permetre trobar la solució al moment de la transició democràtica. Avui semblen mantenir-se per a la tranquil·litat moral i reservada dels seus afiliats sense més conseqüències aparents.

Per fer front als nous reptes del segle XXI que molt encertadament enumera Obiols “globalització, construcció d’Europa, economia i societat del coneixement, individualització social, noves desigualtats, etc” el pes del PSC dintre l’Estat, hauria de ser, sinó la suma de les federacions del PSOE, al menys, la que li correspon, per demografia, pes econòmic i desenvolupament de la cultura i de la societat civil de Catalunya.

I no és el cas.

Quan i com, el PSC ha de reivindicar el seu paper per poder jugar aquest rol federador en el marc espanyol i europeu, això ja és una altra qüestió que els ciutadans encarreguem als polítics. Són els polítics els qui han de trobar el moment i les formes.

Però que pensin que els límits de temps els marquen els ciutadans.

M’acaba d’arribar un article d’una tal Isabel Oliver, presidenta de l’Ateneo Republicano Blasco Ibáñez, Consideraciones acerca de la nacionalidad.

Aquests articles, al País Valencià, la gent sensata fa temps que no els hi fa cas, són objectes d’interès arqueològic. Però jo no dec ser sensat, tinc ganes de respondre i no sé per què.

Millor dit, sí que ho sé; perquè el bonic nom d’Ateneo Republicano Blasco Ibáñez es mereixeria millor causa.

A aquesta senyora, a qui no li manquen pretensions d’erudita, comença el seu treball per una definició enciclopèdica del “vocablo nación” i els seus orígens.

A partir d’aquí es recullen perles com aquestes:

Sobre la nació: “’conjunto de personas que hablan un mismo idioma’. El idioma por el que se reconoce al pueblo español en todo el mundo es el castellano; la lengua catalana es una derivación del lemosín o lengua hablada en el NO. del Macizo Central francés (…) Si a la raíz histórica nos remitimos, muy bien podría llamarse francesa y no catalana a esta lengua.”

Sobre l’ètnia catalana: “¿Un mismo origen étnico?: griegos, fenicios y cartagineses mantenían más viva la huella de sus antiguos asentamientos en el S VIII, en la región nordeste, hoy Cataluña, que en todo el resto peninsular.”

I així, tota una sèrie d’arguments sobre la “nación espanyola”, de com i quan es forma una nació, i per què Catalunya no és una nació, sense adonar-se la bona senyora que els arguments que utilitza en els dos casos són idèntics i si ben bé sabem on vol arribar, sovint no queda clar quan els arguments utilitzats són en contra o a favor de la diferenciació! D’això no crec que se’n pugui dir “claredat i rigor científic”, s’acosta més a una certa patologia.

La casualitat ha volgut que al mateix temps que llegia aquest article acabava de rellegir El País València i els altres, un petit assaig del 1972 d’Emili Gómez Nadal (un valencià que quan va haver d’exiliar-se va triar per a viure una altra València, la de França), prologat per M. Sanchis Guarner.

Cregua’m senyora Oliver, podrà conservar si vol les seues teories particulars sobre la creació de l’Estat espanyol o nació espanyola –com vulgua dir-li- i la no existència de la nació catalana, però li assegure que si llegix el llibre de E.G. Nadal rebrà una lliçó magistral d’humilitat i rigor científic.

I a més, aprendreu d’algú que ha estudiat el tema de què va “el nexe occità trencat a la batalla de Muret”, de la “vocació aragonesa i l’atracció peninsular sentides pels comptes de Barcelona” i de “la temptativa mediterrània”. I podrà llegir frases honestes com aquesta: “Perquè a l’hora de la formació de les nacions, amb l’entrada dels temps moderns, la nostra farà part del grup de les que no arriben a quallar, i que seran absorbides per altres més afavorides per la sort o millor adaptades al moment històric”.

Ja ho heu endevinat, senyora Oliver, per saber d’on vinc i qui soc, preferixc llegir gent com Gómez Nadal quan conclou: “Ni l’Occitània desintegrada, ni la Mediterrània marginada, ni l’Espanya desfasada foren el marc somniat per un acompliment col·lectiu sòlid i reeixit”. I en això estem molts valencians, en voler parlar i dignificar la nostra llengua i ser nosaltres mateixos.

Res a vore amb les vostres preocupacions reals que reveleu al final de l’article: “Deberían de ir posicionándose (nuestros políticos) porque si el Tribunal Constitucional resuelve a favor del Estatuto de Cataluña, y parece que tras el fallecimiento del magistrado García Calvo así va a ser, los valencianos habremos de soportar una invasión más agresiva”.

Tranquil·la senyora, des de fa massa temps, la sola invasió que suportem els valencians per part de persones com vostè i els “seus polítics”, és la d’una incultura interessada, generalitzada, agressiva i humiliant.

Uns 500 milions de persones al món parlen la llengua castellana i resulta que Fernando Sabater i Carmen Iglesias es desviuen per defensar-la a Espanya. I en aquesta tasca hi trobem, entre d’altres, el nostre bufón del Reino Albert Boadella i Mario Vargas Llosa, que subscriuen tots dos el Manifiesto por la lengua común que presenten el filosofo i l’acadèmica.

Més que defensar la llengua, amb l’excusa de defensar una llengua que “es común a todos”, els promotors surten en defensa d’una determinada concepció d’Espanya. S’agafen al criteri compartit i raonable d’una llengua comuna -principi al qual ningú amb cinc dits de front s’oposa- per intentar treure’s la pedra de la sabata del que anomenen “lenguas cooficiales”.

Es mostren, això sí, partidaris de que “los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial (…) Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta”.

Aquesta lloable sol·licitud pel lliure arbitri dels ciutadans solament l’apliquen en un sentit. La imposició solament és legítima quan es tracta d’imposar -en benefici de tots, és clar!- la llengua comuna. Per ells, únicament els drets dels castellanoparlants no poden ser conculcats; si no és “por derecho de conquista“, no sé d’on pot venir la diferència de tracte.

Si aquesta gent:

- considera que des de fa uns anys existeixen raons per preocupar-se a Espanya de la situació de la llengua castellana,

- reivindica que qualsevol ciutadà pugui ser educat en castellà quan a Catalunya, per exemple, els únics veritables bilingües són els catalanoparlants, la qual cosa significa que el castellà no pateix del sistema d’immersió linguistíca

- preconitza que “en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado, no que todo funcionario deba tener la capacitación”. O sigui, els ciutadans no castellanoparlants que no es queixin, seran tractats com els turistes en els punts d‘Informació turística.

Si les preocupacions de gent que pensa i “té estudis” són aquestes, que no ens vinguin en subterfugis i mentides i que vagin al grà.

Les seves motivacions no són ni la llengua castellana, ni els drets, ni la llibertat dels ciutadans; la seva preocupació principal és salvaguardar una certa idea d’Espanya, més a prop de la “Una, Grande y Libre” que de la democràtica, tinguin i prenguin la posició que prenguin en d’altres temes.

L’amic Francesc Viadel m’ha enviat aquesta interessant documentació gràfica de la ciutat de València que circula per la xarxa. Trobo a faltar -encara que només hagués segut mitjançant una simple imatge virtual- el circuit automobilístic per dins la ciutat que el PP deixarà a la posteritat!

A remarcar que el peu de la fotografia de l’orgue de la Seu és el següent: “Órgano antes de su destrucción en Guerra Civil” mentre que la foto de l’edifici del Rellotge, al port, bombardejat per les tropes franquistes es despatxa amb un púdic i discret: “Edificio del reloj tras un bombardeo”.

Per la meva part, disposo d’una llista dels polítics que voldria veure i que no surten mai. No tinc res contra la Mònica Terribes (si bé, a vegades, no és igual de Terribes en segons quines entrevistes) i tampoc contra Rosa Cullell però les noves mesures sobre programació sorprenen.

No sé si una de les primeres iniciatives a prendre era reduir la presència de polítics a TV3 com s’ha anunciat que es farà. Que surtin polítics en persona a emissions d’oci, per mi, tenia una certa gràcia i ajudava a desmitificar-los; a més ho considerava original encara que no m’estranyaria que la fórmula, als Estats Units, no l’apliquessin des de fa temps.

Cal pensar que si a partir d’ara no surten polítics a espais “lleugers” -a part les paròdies de Polònia- és perquè es preveu espais de debat entre polítics -que no caldria pagar per parlar de política- i no entre periodistes.

Una altra mesura sorprenent és el retorn de l’emissió Boqueria 357. No per res, sinó perquè la seva supressió o el seu restabliment en tan poc de temps, com a mínim significa que una de les dues decisions -suprimir o restablir- és desencertada. Fa tuf a amors propis en joc, en un organisme on l’endogàmia sembla ser la regla i on tot pareix que es passi “en família”.

A propòsit de família, una altra sorpresa. En la precedent versió de Boqueria 357 és van adonar que a les Rambles no passaven indígenes a qui entrevistar: tots els que deambulaven per allà eren “guiris”! Aleshores, en la nova versió algun guionista “espavilat” a pretès trobar el remei i d’entrada ens anuncien que aquest cop ens divertiran entrevistant els turistes.

I resulta que a la primera emissió, els turistes, de procedència diversa, parlaven pràcticament tots anglès, i el nou entrevistador, un actor de la casa… no!

En fi…